Cada dimecres durant el matí un grup de caminants sèniors recorre sendes, senders, corriols, camins i similars del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt. CAMIMECRES és el nom del grup.
Aquest dimecres 2 de juliol s'ha tancat la temporada amb un recorregut i dinar de germanor a Vacarisses. Com passa cada dimecres, assisteix qui vol i pot. Les absències es consideren com si estiguessin presents però no és el mateix.
A continuació hi ha tres textos de fabricació cassolana per part de qui escriu. Si no estan millor és perquè aquest plumilla no en sap més però promet seguir aprenent i millorant. El segon i el tercer text han estat escrits sota demanda d'una persona del grup, organitzadora de la trobada d'avui. En el seu moment em va demanar una glossa de cada persona a partir de una foto lliurada abans.
Per respecte a la privacitat, aquí no es pengen les dues fotos i, quan s'hagin de citar a persones en concret, només figuraran les seves inicials.
PRIMER TEXT: per a tot el grup de CAMIMECRES. No llegit avui.
SEGON TEXT: dedicat a F.O., la persona que planifica el recorregut de les sortides. S'ha llegit en el dinar, davant la seva presència. Es basa en una foto seva, caminant per un sender pedregós en suau pujada.
TERCER TEXT: dedicat a P.O., la persona que fa que els dimecres siguin possibles: convoca la trobada cada dimarts. Es basa en una foto seva a sota d'una alzina coneguda per tothom. També ha estat llegit en el dinar, davant la seva presència
------------------------------------------------
PRIMER TEXT PER A TOT CAMIMECRES:
Els corriols sumen i CAMIMECRES, més
El tancament d’una altra temporada és un bon senyal que confirma que el model CAMIMECRES segueix funcionant. Un model basat en congregar séniors de vida lenta però amb molta joventut acumulada. El grau d’assistència de cada dimecres depèn de les possibilitats personals.
D’entrada, a nivell superficial, es tracta de sortir d’hora i arribar per fer o gaudir del dinar o, potser, quasi tancar el Mercadal dels dimecres. Per aconseguir els objectius de cada dimecres cal lliurar el teu GPS a qui coneix tots els senders i corriols del parc natural, caminar al ritme establert, encomanar-te a les teves circumstàncies, esmorzar, compartir i tornar sa i estalvi, amb una norma no escrita: qui va l’últim sol tenir preferència d’espera i tothom sovint s’atura. En aquests moments vitals, competir només és estar ben vius, avançar t’obliga a saber on trepitges per no caure i a enfocar els ulls no massa enllà perquè les limitacions vitals i visuals manen. Converses apart del silenci?: nets, viatges, menjars, experiències, records de no se sap quan, medicines, metges o qualsevol afectació que pugui pertorbar la placidesa del deixar fer, deixar passar.
Aquestes matinals dels dimecres són un èxit col·lectiu, perquè assisteix el personal quan vol o quan pot, les perspectives paisatgístiques són properes i inabastables, hi ha força puntualitat, mínimes lesions, cada vegada més bastons i menys beure de la bota amb vi, les pèrdues són impossibles anant amb qui anem, l’esmorzar mai falta i els nivells de sucre tampoc mai baixen. Entre Birbas, Artiach, petaques, termos amb cafè compartit i d’altres menudalles sòlides o libacions líquides, és difícil que es diagnostiquin hipoglucèmies. Hi ha consciències evidents de que es compleixen anys però voldríem creure que quasi passen desapercebuts, tot i que tothom sap que l’única manera de viure molts en aquests moments és envellint.
També s’ha de dir que els camins triats en CAMIMECRES poden posar a prova algunes habilitats del personal. De fet, tothom que s’apunta ho intueix, està en l’ambient i es va descobrint pas a pas. No perquè ho anuncii la convocatòria dels dimarts, que és un text minimalista i concís, escrit per qui en presència li agrada expressar-se amb moderada loquacitat. A continuació, l’elecció de la ruta sol ser un misteri, i no perquè no hi hagi sinó perquè qui la tria deu tenir un laberint de cruïlles trepitjades tal en el seu mapa mental, que li queda molt poc espai per a originalitats, lluïments o invents andarins. En tot cas, sempre aconsegueix trobar una, o nova per al públic assistent o repetir un tros i empalmar amb una altra. I si no té inspiració, democràcia digital en versió pregunta: hi ha suggeriments?
Amb tot, la seva intuïció deu funcionar quan mira el grup i radiografia el personal apuntat. En el punt de trobada, sol arribar amb un micro-paperet retallat tipus antiga llista de la compra. Allà figura el públic assistent i distribueix al personal en cotxes com si fos la cambra de sortida prèvia a una cursa atlètica.
Curiositat i descoberta van de la mà en cada caminada, així com l’elecció d’un menjador amb vistes i el muntatge d’artilugis casolans que implica fer la foto de grup. La immensitat del nostre parc natural sempre ofereix perspectives, detalls i denominacions de pics, espais i turons, tot un cúmul de noms no aptes per a algunes retentives.
Tampoc solen faltar especialitats de la casa, seleccionades i copiades a continuació, fruit de les seves descripcions digitals compartides en acabar cada etapa. En el seu diccionari de pas hi ha conceptes repetits i suats, per exemple (textuals): “ corriols, oquetats, rocaters, esbarzers, torrenteres, coves, avencs, camins atorrentats, rieres, ziga-zagues, fonts, runes, cases en runes, senders, grimpades, baixada per trams pedregosos i relliscosos, despreniments, vegetació bruta, tobogans de pluja que baixen, ortigues, passos ‘graciosos i divertits”. Tot un divertiment.
Les paraules ja ho denoten i deuen ser el gran atractiu ocult de les convocatòries: són entreteniments constants triats segons preferències personals o sota demanda, tenint en compte les seves encertades adaptacions a cada estació i meteorologia: sol, ombra, boira, fred, aigua, humitat. Al final, per fi!, la bona notícia desitjada que alguna vegada apareix, però ja al final: “tram rocater fàcil, camí ample i arribada al cotxe”.
Com es dedueix, són matins intensos en èpoques convulses, caminades que semblen illes aïllades que s’allunyen del que passa al món, dins d’un parc natural que també és un altre món.
CAMIMECRES sense el factor humà no existiria. Aquesta obvietat es demostra més enllà de la llargada de la fila inicial. Qui no ve o qui no pot venir sovint ho pot justificar amb raons vitals “de gran pes”: m’he adormit, tinc d’altres compromisos, quina mandra!, aquest matí ni amb “3 en 1” poso els ossos en el seu lloc, no m’agrada la humitat, pares i mares de nets i netes em necessiten una altra vegada i van..!, tinc d’altres compromisos i aprenentatges pendents, col.laboro en solidaritats i programes d’ajut social, estic en procés de recuperació o en ‘dique seco’. I, una de les més abundants: m’ha tocat xuclar de la mamella de l’IMSERSO o atendre d’altres iniciatives viatgeres properes o llunyanes. O bé, no puc perdre ofertes, descomptes o vals promocionals del 2 x 1 en temporada baixa per anar a on sigui.
A banda d’això, potser no ens fixem massa però la importància de la motxilla és fonamental. La portem plena d’anys i vivències acumulades però els dimecres, a la nostra esquena també l’afegim útils i viandes. Tot el conjunt pesa i se suma a les situacions de cada txasis corporal. Si hem d’aprendre i molt és de qui la vida l’ha descobert allò que tots sabem però volem ignorar fins que passa, quan la teva salut actual no l’esculles i no admet provar-la en la muntanya: seria una temeritat. Aturada per accidents, infeccions, rehabilitacions, disfuncions diverses i l’ús de l’energia del no caminar per reposar i veure els recorreguts a distància, assegut als marges del camí.
Si d’algú hem d’aprendre molt, per exemple, és de qui ha convocat aquesta trobada a Vacarisses, tot un model de superació de dificultats de salut pròpia i aliena en entorns familiars complicats. CAMIMECRES ha sigut, segons les seves pròpies paraules, un “refugi emocional” on, segons afegeix “ m’he sentit valorat i apreciat. M’he enriquit com a persona”. El nostre company, sempre amb ganes d’afegir-se al grup però signant el seu missatge de confirmació amb una frase que va més enllà: “el dimecres vinc però si no hi sóc no m’espereu”, i sí que hi ets. D’una forma o una altra sempre hi ets, el mateix que la resta de persones absents per motius X. Quina alegria comptar també amb el pensament absent qui no hi és!
Els corriols ens esperen sempre. Juntament amb els arbres, tot quedarà aquí per a rebre a d’altres generacions. Vigilem la seva conservació per deixar-ho tot el millor possible.
Acabem amb un desig: que la nostra motxilla personal i col·lectiva continuï omplint-se, amb menys pes material però amb més càrrega vital. Sumar és afegir. I sempre és millor que restar. CAMIMECRES suma cada temporada.
Que, gràcies a absents i presents, tot continuí així durant molts anys!
En conclusió, que CAMIMECRES segueixi sent més!
Evaristo
Terrassa, 02/07/2025
----------------------------------------------------
SEGON TEXT:
F. O. o la precisió
La fotografia recull molt bé una mostra de la transcendència vital del seu amor pels espais a l’aire lliure. El pas llarg i precís en pujada és la seva forma d’estar en el mon de la muntanya. La seguretat i el domini del terreny tenen una conseqüència en qui confia en el seu guiatge: serveix per cuidar de la forma d’estar dels altres. Cada metre recorregut és més fiable que contractar una assegurança a tot risc. Anar darrera seu és beneficiar-se de les seves eleccions, tot i que sovint et posa a prova entre pedres, corriols, rocaters i vegetació diversa que pot deixar senyals en la teva pell. La seva forma d’entendre la “diversió” en els camins està per sobre de la monotonia i d’un suposat avorriment, el qual també sovint és necessari per trobar llum i demostrar-te a tu mateix allò que es diu: “Les millors idees surten mentre es fa esport”.
El cap endavant, concentrat en els seus pensaments i en el camí, potser amb el pilot automàtic endegat perquè no és capaç de recordar quantes vegades ha trepitjat aquesta ruta, sempre sense bastons, amb roba i motxilla vintage i amb molt quilometratge a sobre del seu cos, tot forma part d’una manera de mimetitzar-se amb el món i més amb el seu món, de poques paraules però precises, sovint amb un toc sarcàstic i incisiu, tot en un estil molt personal.
Conduir CAMIMECRES no li deu ser difícil. Sap que confiem en les seves decisions. Ho veiem mirant sovint darrera per saber l’extensió del grup i qui va al final. Domina el fet d’esperar, potser perquè sap que qui dignifica al primer és l’últim i tothom és igual d’important en cada grup.
En tot cas, sempre ens quedarà la incògnita de saber quines connexions neuronals es construeixen en el seu cap quan va per territoris oberts, trepitjant pedres, amb pas decidit, pensatiu però endavant. Per les proves que tenim, les propostes que madura són excel·lents i els resultats compartits, també. Després de tantes sortides diàries durant tants anys s’ha guanyat el presumir del seu lema: “Camina i rebenta” però tots sabem que sempre vigilarà perquè ningú del grup rebenti, ell el primer. La seva precisió, cura dels altres i sentit comú no s’ho permetrien mai.
F., t’estimem!
Evaristo
Vacarisses, 02/07/2025
------------------------------------------------------
TERCER TEXT:
P. O. o la bonhomia
La bonica alzina de la foto, amb les seves branques obertes, acollidores per a tothom, retrata molt bé la bonhomia de P. L’arbre mític ha resistit anys i generacions que l’han vist i admirat. La seva gran envergadura està oberta i reforçada amb pals perquè aguanti més, preparada perquè la gent que passa busqui refugi i gaudeixi de l’espectacle que la natura ens regala quan es conserva com cal.
La cara de satisfacció de P. sota l’alzina és senyal del plaer del camí, de la recompensa de l’esforç i de que la festa va per dintre: el gaudir de la presència amb l’alzina, malgrat forats en el tronc de l’arbre i ocasionals recaigudes de la salut personal; saber conviure amb l’edat i, sobre tot, amb les persones que l’envolten. Perquè P. necessita parlar, compartir, gaudir del plaer de l’aturada i de la conversa. Les seves “branques” s’alimenten amb qui camina al seu costat, escoltant les seves idees i interpretacions, que poden ser diferents a les seves.
Els bastons en la mà, de forma relaxada aquí, en acció es converteixen en màquines manuals que li ajuden a seguir al seu ritme, perquè les seves forces i ànims no defalleixin mai. És tot un exemple de superació i de mirar endavant. A més, el seu grau de coneixement del parc natural és molt alt, fruit de les moltes caminades amb bons guies, i de la seva curiositat i ganes de saber.
Sempre que pot llueix i presumeix amb orgull de la seva marca estimada (GRMANIA) -aquí en el polar-, el logotip símbol d’anys de convivència, de camins, salut, bons moments i millor riure.
Paco és adaptació a cada situació: alegria, cant, serietat quan toca, debat, discussió, sempre preocupat per tothom. I cada dimarts convocant al personal de CAMIMECRES amb un missatge concís que tothom entén. Perquè P. és imprescindible: és el principi de cada dimecres. I ja van molts.
P., t’estimem!
Evaristo
Vacarisses, 02/07/2025
NOTA FINAL:
Si has arribat llegint fins aquí, moltes gràcies: se suposa que costa menys que una sortida de CAMIMECRES.
